dimarts, 11 de novembre del 2008

Sobre una paraula de Cèsar

Si ens ocupéssim d'obeservar-nos i si esmercéssim el temps que dediquem a controlar els altres i a conèixer les coses que estan fora de nosaltres per aprofundir dins nosaltres mateixos, potser sentiríem fàcilment com estem construïts de peces febles i imperfectes. No és una prova singular d'imperfecció el fet de no poder fixar el nostre acontentament en cap cosa i que, a causa fins i tot del desgi i de la imaginació, estigui fora del nostre poder triar allò que necessitem? N'és una bona prova aquesta gran disputa que sempre ha existit entre els filòsofs per a trobar el bé sobirà dels homes, i que encara dura i durarà eternament, sense solució ni acord.

"Mentre el que desitgem és lluny, ho veiem sobresortir de la resta; quan ho tenim, delegem aleshores una altra cosa i la mateixa set de la vida ens manté sempre panteixant."
(Lucreci. De la natura)

Sigui el que sigui allò que cau dins del nostre coneixament i del nostre gaudi, sentim que no ens satisfà, i contínuament aspirem a les coses que vindran, desconegudes, ja que les presents no ens sadollen de cap manera: no, al meu parer, perquè no tinguin prou amb què satisfer-nos, sinó que som nosaltres els qui les agafem amb energia malalta i desordenada.

"Perquè aquest home veié que tot allò que reclamen les necessitats de la vida era ja gairabé adquirit pels mortals; veié homes poderosos sobreeixint de riqueses, d'honors i de glòria i enorgullint-se de la bona anomenada de llurs infants,i amb tot no en trobà ni un que dins seu no tingués aingoixes de cor, i que amb els neguits de l'esperit no turmentés la seva vida. Aleshores comprengué que el mal venia del vas mateix, que amb la seva impuresa corrompia tot el que li aboquessin de fora, tot allò plaent que li entrés." (Lucreci. De la natura)

El nostre apetit és indecís i incert: no sap mantenir res ni gaudir de res d'una manera adequada. L'home, en estimar que això es deu a un defecte d'aquestes coses, s'omple i es nodreix d'altres coses que no coneix i que no comprèn de cap manera, a les quals aplica el seu desig i la seva esperança, les honora i les reverencia; com diu Cèsar: "Succeeix, per un vici comú de la natura, que tenim més por de les coses que no hem vist i que estan ocultes i ens són desconegudes".

Michel de Montaigne . Assaigs



Perdoneu si hi ha alguna falta, l'he copiat totalment del quadern de literatura, en el pròxim comentari en faré una reflexió.

Digueu què us ha semblat!!

2 comentaris:

  1. Quin nivell tu...Montaigne, un d'aquests noms que et sonen però que dificilment ningú es llegeix en serio.Sempre queda bé, això si. apa, ernest segueix així, ja t'aniré llegint

    ResponElimina
  2. Està motl be, bones reflexions i canvi de look al bloc

    ResponElimina