Criden el meu nom. Tosso, m'aixeco i camino cap a l'oficina. Camino entre rostres indiferents: vells que esperen la crida per saber el que per ells podria ser el veredicte final; mares amb els seus fills inquiets, que venen a fer una revisió de pura rutina; homes d'uns cinquanta anys amb cames, mans i braços embenats; tots esperen una cosa que per més importància tingui per ells és clarament banal, jo us ho puc assegurar.

Tota aquesta gent hi és, però no els puc sentir. Una llàgrima solitària, freda com si fos d'algú altre, recorre la meva galta deixant al seu pas fredor i solitud. Totes aquestes persones hi són, però no les puc sentir. Només sento la llàgrima, que cau al sòl relliscós sobre el qual camino fent un gran espetec. M’espanto i faig un petit salt. Miro a aquests que m’envolten i entenc que ningú més l’ha sentit, doncs ells viuen en una realitat diferent, potser més fàcil i més feliç, segurament millor, però no és la meva i jo no podria viure-hi.

Giro a la dreta, agraïda de l’absència de gent al nou passadís que ara recorro. Sé el que m’ha portat fins aquí, i no m’agrada, no m’agrada gens. Però segueixo caminant, és inútil queixar-se ara, ja ho he fet, ja ho han fet, ja no es pot canviar.

El meu passat, el meu present, tot s’agrupa allà, en el final del passadís, a la porta. Però no tinc futur. Poso la mà al pom de la porta, giro el canell cap a la dreta. Ja veig la sala, amb tots els elements col·locats, òbviament, a la perfecció. Ja veig el meu escàs futur. El meu futur com a jo. El poc futur en mi.

Però no s’obre, la porta no s’obre. Com pot ser que no s’obri!? Quina és la ment que em deixa, ara que ho tinc assumit, en aquest món!!? Què fan!? Si hi ha un “déu”, on és?!. Com em pot deixar així!!?? El meu present, el meu passat, tot s’agrupava a la porta! I si miro enrere no hi ha res! El meu passat, el meu present, estan a dins, i jo estic a fora. I a fora, no hi ha futur.

No hi ha futur.