Criden el meu nom. Tosso, m'aixeco i camino cap a l'oficina. Camino entre rostres indiferents: vells que esperen la crida per saber el que per ells podria ser el veredicte final; mares amb els seus fills inquiets, que venen a fer una revisió de pura rutina; homes d'uns cinquanta anys amb cames, mans i braços embenats; tots esperen una cosa que per més importància tingui per ells és clarament banal, jo us ho puc assegurar.

Tota aquesta gent hi és, però no els puc sentir. Una llàgrima solitària, freda com si fos d'algú altre, recorre la meva galta deixant al seu pas fredor i solitud. Totes aquestes persones hi són, però no les puc sentir. Només sento la llàgrima, que cau al sòl relliscós sobre el qual camino fent un gran espetec. M’espanto i faig un petit salt. Miro a aquests que m’envolten i entenc que ningú més l’ha sentit, doncs ells viuen en una realitat diferent, potser més fàcil i més feliç, segurament millor, però no és la meva i jo no podria viure-hi.

Giro a la dreta, agraïda de l’absència de gent al nou passadís que ara recorro. Sé el que m’ha portat fins aquí, i no m’agrada, no m’agrada gens. Però segueixo caminant, és inútil queixar-se ara, ja ho he fet, ja ho han fet, ja no es pot canviar.

El meu passat, el meu present, tot s’agrupa allà, en el final del passadís, a la porta. Però no tinc futur. Poso la mà al pom de la porta, giro el canell cap a la dreta. Ja veig la sala, amb tots els elements col·locats, òbviament, a la perfecció. Ja veig el meu escàs futur. El meu futur com a jo. El poc futur en mi.

Però no s’obre, la porta no s’obre. Com pot ser que no s’obri!? Quina és la ment que em deixa, ara que ho tinc assumit, en aquest món!!? Què fan!? Si hi ha un “déu”, on és?!. Com em pot deixar així!!?? El meu present, el meu passat, tot s’agrupava a la porta! I si miro enrere no hi ha res! El meu passat, el meu present, estan a dins, i jo estic a fora. I a fora, no hi ha futur.

No hi ha futur.

Un remei... siusplau!

M'ha costat decidir si fer aquest escrit o no. En primer lloc perquè havia dit que faria una reflexió del text de Montaigne (ho aplaço); en segon lloc perquè no estava segur d'expressar els meus sentiment d'una forma tan segura i en tercer lloc perquè no sabia si està bé emboirar la ment de la gent amb els meus maldecaps. Finalment, però, he decidit escriure'l: necessito exterioritzar-ho i, sobretot, necessito una resposta.


Diem que la raó és el que ens diferencia de les bèsties. Suposo que representa que aquesta raó és una virtut, tanmateix, és la nostra condemna. La raó fa que en adonem no només d'allò que ens envolta, sinó d'allò que és llunyà, fins i tot del passat o del possible futur. Amb la raó contestem els milers de preguntes que no parem de fer-nos. Quan les responem, però, no som més feliços, perquè sempre volem saber el perquè del que ens envolta.

Aquesta raó ens fa conèixer, doncs, que hi ha gent que mor a cada instant, que hi ha gent que passa gana i que pateix, que ens estem carregant el planeta, que cada dia hi ha més aturats...

Fins fa poc, havia aconseguit una mena d'estat de satisfacció amb el que tinc, un estil de vida coherent i solidari, una certa felicitat.

Ara no necessito res més per mi, però no consegueixo sentir-me bé. Contínuament m'assalten preguntes i realitats crues, fredes i cruels. Em sento malament perquè mentre jo intento passar-ho bé hi ha gent que mor, no aconsegueixo estar del tot present en el que passa i no ho visc al màxim. No és perquè no ho valori, és perquè no em veig capaç de ser feliç mentre hi ha gent que li acaba de passar la desgràcia més gran de la seva vida.

Pregunto doncs, als escassos lectors, com s'ho fan.

Siusplau!! Com us ho feu per evitar pensar-hi!!?? Com us ho feu si realment us importa i ho voldríeu canviar!!?? Com podeu viure plenament, disfrutant de la presència dels més estimats, sense recaure-hi!!??


Digueu-me, siusplau, el remei!! Ho necessito!!




I no és només per mi.

Sobre una paraula de Cèsar

Si ens ocupéssim d'obeservar-nos i si esmercéssim el temps que dediquem a controlar els altres i a conèixer les coses que estan fora de nosaltres per aprofundir dins nosaltres mateixos, potser sentiríem fàcilment com estem construïts de peces febles i imperfectes. No és una prova singular d'imperfecció el fet de no poder fixar el nostre acontentament en cap cosa i que, a causa fins i tot del desgi i de la imaginació, estigui fora del nostre poder triar allò que necessitem? N'és una bona prova aquesta gran disputa que sempre ha existit entre els filòsofs per a trobar el bé sobirà dels homes, i que encara dura i durarà eternament, sense solució ni acord.

"Mentre el que desitgem és lluny, ho veiem sobresortir de la resta; quan ho tenim, delegem aleshores una altra cosa i la mateixa set de la vida ens manté sempre panteixant." (Lucreci. De la natura)

Sigui el que sigui allò que cau dins del nostre coneixament i del nostre gaudi, sentim que no ens satisfà, i contínuament aspirem a les coses que vindran, desconegudes, ja que les presents no ens sadollen de cap manera: no, al meu parer, perquè no tinguin prou amb què satisfer-nos, sinó que som nosaltres els qui les agafem amb energia malalta i desordenada.

"Perquè aquest home veié que tot allò que reclamen les necessitats de la vida era ja gairabé adquirit pels mortals; veié homes poderosos sobreeixint de riqueses, d'honors i de glòria i enorgullint-se de la bona anomenada de llurs infants,i amb tot no en trobà ni un que dins seu no tingués aingoixes de cor, i que amb els neguits de l'esperit no turmentés la seva vida. Aleshores comprengué que el mal venia del vas mateix, que amb la seva impuresa corrompia tot el que li aboquessin de fora, tot allò plaent que li entrés." (Lucreci. De la natura)

El nostre apetit és indecís i incert: no sap mantenir res ni gaudir de res d'una manera adequada. L'home, en estimar que això es deu a un defecte d'aquestes coses, s'omple i es nodreix d'altres coses que no coneix i que no comprèn de cap manera, a les quals aplica el seu desig i la seva esperança, les honora i les reverencia; com diu Cèsar: "Succeeix, per un vici comú de la natura, que tenim més por de les coses que no hem vist i que estan ocultes i ens són desconegudes".

Michel de Montaigne . Assaigs

Perdoneu si hi ha alguna falta, l'he copiat totalment del quadern de literatura, en el pròxim comentari en faré una reflexió.

Digueu què us ha semblat!!

El Gran Viatge

Volia arribar-hi, ja feia mesos que caminava per arribar-hi. Tenia moltes ganes de posar els peus en aquelles roques i acabar així el seu camí. Havia recorregut la península de l'oest a l'est. De Fisterra al Cap de Creus. Dos llocs que havien atret a molta gent en tota l'història. Ell era, i n'estava orgullós, un d'aquests.

Ja podia entreveure la punta del Cap de Creus. El vent de tramuntana bufava violentament, però res l'aturaria. Va començar a córrer, saltant de pedra en pedra. Va ensopegar diverses vegades, però l'eufòria l'omplia i el feia seguir endavant.

Li van passar pel cap, molt ràpidament, tots els records que tenia del viatge. Gent que l'havia acollit, que li havia donat previsions per altres dies, gent amable. També gent que pensava que era boig, que deien que no podia travessar la península només amb un bastó i l'hospitalitat de la gent. En aquell moment li semblaven bé tots dos tipus de persones, doncs mai havia estat tant feliç i d’acord amb el seu entorn

Tenia clar que tot el patiment hauria valgut la pena. Sabia que quan s'estirés a la punta est de la península, trobaria un estat d'harmònica plenitud. I esperava, amb delit, que així fos.

Ja estava a punt d’arribar, li quedaven solament uns cent metres. Va accelerar el pas i va seguir endavant sense adonar-se que estava espantant a un petit grup de gavines que hi havia a les roques. En aquell moment res tenia importància, només existien ell, la punta del Cap i el soroll de les ones xocant contra el gran penya-segat.

Vint metres, deu metres, cinc metres...

La fi, havia arribat, aquella era la cloenda del seu camí: ho havia aconseguit.

Estava satisfet, havia aconseguit el seu objectiu, tanmateix, no era com les altres vegades. Cada vegada que acabava un dels seus camins se sentia satisfet durant breus moments i, immediatament després, li venien al cap noves missions, nous viatges.

Aquella vegada no: havia acabat el seu viatge, i no vull dir pas el viatge de travessar la península, no. Vull dir el Gran Viatge: el viatge de la seva vida.

Ja havia complert els seus objectius, no tenia res més per fer. Tot el que havia desitjat, tot, s’havia complert i per tant no tenia sentit continuar vivint.

Va fer un pas endavant i, sense cap mena de dolor, va precipitar-se avall, potser perfecte, però no pas feliç.

Em trobava en un lloc estrany

Em trobava en un lloc estrany. De fet, no sé si allò era un lloc. El seu color era indefinit, potser blanc, potser negre, no ho sé, era, simplement, indescriptible. No hi havia cap sòl on poder marcar, ferms, els passos de la vida. No hi havia cap paret amb la que poguessis topar i saber que aquell no és el camí. No hi havia cap sostre que et mostrés que més amunt, impossible. No hi havia res.

Sempre havia desitjat que s'acabessin les barreres, les fronteres, aquelles parets que et lligaven a un lloc concret, però ara que no hi eren, les trobava a faltar.

Soledat.

Aquest sentiment em va colpir de cop. No solament no tenia a ningú, a més a més, no tenia res. I necessitava algú o alguna cosa, tant és. Fins el més minúscul i insignificant gra de sorra hagués omplert la meva ànima de joia. Necessitava alguna cosa, qualsevol cosa, que omplís aquell no-res.

Vaig voler caminar. Curiosament, aquell desig es va complir, vaig avançar, o potser retrocedir, sense direcció, doncs no hi havia cap manera d’orientar-se. No era com caminar: notava que em movia, sí, però no era pas sobre res sòlid.


Si alguna cosa era aquell lloc, aquesta cosa era avorrit. Era terriblement angoixant no tenir res per observar, res per tocar. Vaig pensar, doncs, que per combatre l’avorriment examinaria detall per detall, centímetre a centímetre, el meu cos. La sorpresa va ser gegant en veure que no en tenia, de cos. Vaig intentar recordar com era abans d’arribar aquí. Res, cap record de la meva imatge. Vaig intentar recordar on vivia. Res, cap record del meu hàbitat. Vaig intentar recordar com em deia. Res, cap record del meu nom. I així successivament. No recordava res de mi, ni de algú ni de alguna cosa.

Vaig abandonar. No valia la pena seguir intentant desxifrar on em trobava. Simplement vaig seguir movent-me. Bé, no es pot dir que em mogués. Perquè com pot ser que una consciència sense cos, una consciència que no era conscient de res, es mogués?

I Encara segueixo en aquest lloc, en aquesta dimensió. Enyorant el més petit detall. Sense res ni ningú en què recolzar-me. Sol. Al principi en volia sortir, però ara sé que mai podré sortir-ne, sé que estic comdemnat a vagar eternament en aquest indret, indescriptible. Aquests indret sense nom, aquest indret que, ben pensat, ni tan sols sé si existeix.

Estreno així el bloc

La gent viu, i en viure, la gent fa, pensa i crea.

La gent, fa molt temps que viu.

La gent, per tant, fa molt temps que fa, pensa i crea.

La gent ha fet, ha pensat i ha creat moltes coses d'ençà que la gent fa, pensa i crea.



Així doncs, si la gent ha fet, ha pensat i ha creat tant, poques coses que es fan, es creen i es pensen són noves. Qualsevol idea que se li pugui acudir a algú ja ha passat, segurament, pel cap d'un altre.

Les coses típiques, explotades i tradicionals que es fan, es pensen o es creen ja aburreixen. Tothom les ha sentit des de petit repetides per pares, parents i professors.

Així doncs, les coses innovadores o desconegudes haurien de ser atractives al gust de la gent, haurien de ser, al capdevall, originals. Tanmateix, fins i tot allò que va en contra del que és tradicional i que intenta renovar ja està vist.

Contades i debatudes, arribo a la conclusió de que les idees i les coses que són velles, típiques, cansades i monòtones no agraden perquè ja tothom les ha vist, i les coses i les idees que són noves, trencadores, innovadores i divertides tampoc agraden perquè tothom s'espera quelcom semblant i de fet no deixen de ser el contrari de les típiques.

Vivim en un món on difícilment se'ns acudirà una idea brillant que ningú hagi tingut mai, un món on mai arribarem a una gran conclusió.





De fet, això segur que ja ho ha pensat tothom.







Estreno així el bloc.